El futur de la nostra agricultura dependrà de la coherència entre el Pacte Verd i la política comercial de la UE

Per Ramón Armengol, president de la COGECA.

Al febrer el vicepresident executiu i comissari de Comerç, Valdis Dombrovskis, va presentar una comunicació de summa importància per al sector agrícola europeu: la revisió de la política comercial de la Unió Europea.

Al meu entendre, aquesta important notícia mereixeria tanta atenció com el de sobres conegut Pacte Verd que dirigeix el vicepresident Frans Timmermans. De fet, de la mateixa manera que el Pacte Verd, constitueix un pilar de la futura política agrícola de la Unió, la revisió de la política comercial constitueix l’altre pilar fonamental perquè el nostre model d’agricultura funcioni sense trontolls. La majoria dels comentaris sobre el Pacte Verd solen obviar un fet essencial: no es pot entendre el model d’agricultura de la Unió Europea sense prendre en consideració la faceta del comerç internacional. Els agricultors europeus i les seves cooperatives coneixen a la perfecció els microefectes que provoquen les macropolítiques comercials, com l’embargament rus o el conflicte per Airbus i Boeing.

Igual que ocorre amb les cames quan correm, és fonamental que tots dos elements avancin coordinats i amb igual determinació i ritme, ja que qualsevol incongruència pot acabar en caiguda. Fins aquí, els comunicats del comissari Dombrovskis pretenen ser tranquil·litzadors i demostrar que l’Executiu de Brussel·les comprèn que el que es juga la nostra agricultura no és fútil; d’aquí ve que proposi elaborar normes de referència per a un creixement sostenible i intenti modelar les normes internacionals acomodant-les al Pacte Verd Europeu. No obstant això, ens trobem encara en la fase de declaracions.

S’aveïnen moltes incoherències. Malgrat els esforços realitzats recentment en matèria de comunicació, ningú sap amb certesa quines repercussions tindrà el Pacte Verd en l’esfera comercial ni com afectarà els preus del mercat, la renda agrícola i la seguretat alimentària. Hi ha qui es pregunta si la Comissió pot garantir que les importacions provinents de països tercers compleixen, en la fase primària, amb totes les nostres mateixes normes de producció. Hi ha qui es pregunta si els agricultors de països tercers retiraran de la producció el 10% de les terres agràries, tal com se’ls exigeix als agricultors de la Unió Europea mitjançant el Pacte Verd. En tots dos casos la resposta és no, perquè no estaria d’acord amb els nostres compromisos internacionals ni les directrius de l’OMC.

És necessari que s’incloguin els objectius del Pacte Verd Europeu en la política comercial de la UE i que es tingui en compte la realitat comercial dins del Pacte Verd

El Copa i la Cogeca secunden des de sempre tant el comerç intracomunitari (UE) com amb tercers països. No ignorem que dels 44 milions de llocs d’ocupació vinculats a l’activitat de la cadena agroalimentària, prop de 6 milions estan directament vinculats amb les exportacions. Cada operació d’exportació per valor de mil milions d’euros equival a la creació de 16.000 llocs de treball a la UE. De fet, les exportacions agroalimentàries representen gairebé una tercera part de tota la balança comercial neta de la Unió Europea. En l’era postpandèmia de COVID-19, el nostre comerç s’ha de consolidar en normes equilibrades, equitatives i transparents per a evitar qualsevol desequilibri de la competència.

I la millor via d’assegurar aquest enfocament és a través dels acords comercials multilaterals. Coincideixo amb la revisió comercial de la UE que la forma més idònia d’afermar els següents principis és mitjançant una OMC reformada, una cosa per fi imaginable gràcies al canvi d’orientació de l’Administració estatunidenca. Secundem noves idees sobre les disciplines del comerç internacional, per exemple, quant al mecanisme d’ajust del carboni en frontera, el medi ambient i el bon funcionament de l’òrgan de resolució de diferències. Seria recomanable establir una base comuna amb els nostres aliats en matèria de seguretat alimentària, sostenibilitat i clima. En concret, amb la finalitat d’integrar l’Acord de París en el sistema de comerç amb mecanismes de compliment clars. Si bé hem estat capaços d’establir en determinats àmbits una posició comuna amb els nostres socis comercials a través dels acords bilaterals, sense un marc de l’OMC suficient, el sector continua enfrontant-se a una sèrie de desafiaments.

Pel que fa a futurs acords comercials bilaterals, la Comissió intenta apaivagar els temors proposant que s’inclogui en tots els futurs acords «un capítol sobre els sistemes alimentaris sostenibles». Això hauria de ser un factor «no negociable» en el marc de les negociacions de lliure comerç. Però a més, caldria preguntar-se: bastarà aquest capítol per a garantir que els nostres futurs acords comercials són coherents amb els principis del Pacte Verd? Al meu entendre, serà difícil supervisar de manera efectiva les restriccions i obligacions a les quals estan subjectes els productors europeus i haurem d’actuar amb extremada cautela.

L’agricultura europea posseeix una capacitat de resistència suficient per a adaptar-se al Pacte Verd, sempre que aquesta política no funcioni com un mecanisme de dúmping mediambiental

L’agricultura de la Unió Europea és una de les més avançades pel que fa al seu compromís amb el clima i el medi ambient; i entrelluquem la senda per la qual podria seguir per a aconseguir les metes del Pacte Verd. Som i serem els primers a sofrir les conseqüències del canvi climàtic. En la comunitat agrícola no hi ha negacionistes del canvi climàtic; tots intentem prendre mesures en les nostres explotacions i cooperatives. No obstant això, perquè la nostra voluntat es tradueixi en accions, necessitem capacitat per a invertir en els recursos necessaris. I aquí és on la revisió de la política comercial de la Unió Europea podria resultar tan decisiva com el Pacte Verd.

Un dels principals riscos als quals haurà d’enfrontar-se el nostre sector agrícola a conseqüència del Pacte Verd Europeu és el dúmping dels països que voluntària o
involuntàriament avancen més a poc a poc en la posada en pràctica d’una agricultura més ecològica. Això podria provocar la relocalització de la nostra agricultura a altres racons del
planeta amb normes menys estrictes i posar en risc la nostra seguretat alimentària. Mentrestant, a Europa la resta dels agricultors es veuran acorralats contra un mur. D’una banda, el Pacte Verd requerirà inversions suplementàries per a elevar les nostres normes de sostenibilitat. Per l’altra, l’accés acumulatiu que els més de 60 acords comercials ofereixen als productors de països tercers (que no sempre compleixen amb les nostres mateixes normes de producció continuarà pressionant els preus a la baixa.

Al meu entendre, el problema principal en el curt termini resideix en el que la Comissió Europea flama modestament «l’àmplia xarxa d’acords comercials bilaterals». Aquesta estratègia ha resultat tenir efectes p ositivos per a alguns sectors com el vi o l’oli d’oliva, que són especialment essencials a les regions de producci o n. No obstant això, en concedir a tercers països que no comparteixen la nostra ambició ecològica accés al mercat de sectors sensibles , l’efecte acumulat afegirà una gran pressió als agricultors de la Unió Europea, els qui veuran profundament minvada la seva capacitat d’invertir en els nostres recursos naturals, en detriment dels objectius del Pacte Verd. Així ho reconeixia recentment el Centre Comú de Recerca en el seu últim informe sobre la política comercial de la UE, en el qual es concloïa que la carn de boví, d’oví i d’ocell de corral, a més del sucre i l’arròs, s’han de considerar productes sensibles en totes les negociacions comercials. Però paral·lelament, la Comissió Europea proposa reduir el consum d’uns certs productes agraris.

Qualsevol decisió en el marc del Pacte Verd o de la nostra política comercial ha d’estar sotmesa a una avaluació de l’impacte rigorosa. Està en joc el futur de la nostra agricultura

No puc concloure sense esmentar el inmencionable: el tractat comercial entre la UE i el Mercosur. En els seus fonaments mateixos, aquest acord podria generar una situació de competència inacceptable per a algu nas parts de la comunitat agrícola de la UE. El Pacte Verd Europeu, a més, amplia aquesta bretxa. Si la Unió Europea segueix endavant amb el Pacte Verd sense vetllar per mantenir la productivitat i la competitivitat de la nostra agricultura, estarà posant en dubte el fonament dels nostres acords comercials en vigor. Ens complau continuar capitanejant la lluita en favor d’una agricultura més ecològica i més sostenible a Europa però no tenim cap ambició d’acabar sent els màrtirs d’aquesta història.

Per això necessitem una avaluació de l’impacte exhaustiva sobre el Pacte Verd i la normativa connexa. Sense això, navegarem tots completament a cegues. Si no identifiquem per endavant els angles morts, soscavarem tots els nostres esforços perquè l’aplicació del Pacte Verd sigui un èxit i per preservar el model d’agricultura de la Unió Europea. Des de fa dècades, la societat civil exhorta als responsables polítics de la UE a dur a terme una avaluació de l’impacte exhaustiva sobre les polítiques comunitàries de major rellevància. Per quin motiu hauria de quedar exempt d’això el Pacte Verd, sabent tot el que està en joc?