La tomàtiga espanyola, “activitat essencial” en perill d’extinció

Per Ángel Villafranca Lara, president de Cooperatives Agro-alimentàries d’Espanya

La tomàtiga és un cultiu amenaçat. Les seves xifres de comercialització són encara molt importants. Però, si recorrem la corba de la seva superfície de producció en els últims anys, o si recordem, per exemple, l’experiència de la mongeta a Almeria, o si analitzem els plans d’expansió de Mohamed VI per a l’hortofruticultura del Marroc a 2030, dóna vertigen.

En l’actualitat, el principal factor de competitivitat d’aquest sector és la competència de producte arribat des de tercers països, especialment, des del Marroc i emparat per el “Acord UE-Marroc”. Les seves exportacions coincideixen plenament amb el nostre calendari de producció i concorren en el nostre mercat principal (l’europeu) en condicions molt avantatjoses. Això, gràcies a uns menors costos de mà d’obra, i a la major permissivitat en el maneig fitosanitari i mediambiental del cultiu en aquest país que comporta també una reducció de costos. Mentre que les exportacions del Marroc a la UE s’han més que duplicat en el que va de segle, les exportacions a aquest mercat des d’Almeria, major exportadora de tomàtiga espanyola, han caigut un 20% en els últims cinc anys.

Les condicions d’exportació des del Marroc a la UE estan regulades per el “Acord d’Associació”. Aquest -en el cas de la tomàtiga- comporta l’aplicació de determinades mesures en atenció (teòricament) a la sensibilitat d’aquest producte i dirigides a assegurar un cert nivell de preferència comunitària: sistema de preus d’entrada per a definir si escau drets específics; pagament de drets ad valorem per a les quantitats que sobrepassin el contingent lliure d’aranzel de 285.000 tones (que es va calcular -teòricament- per a preservar el seu corrent tradicional d’exportació).  A més, aquest acord preveu una clàusula de salvaguarda que permetria adoptar mesures en cas de greu pertorbació del mercat o perjudici al productor.

No obstant això, la realitat és que cap d’aquestes disposicions està sent efectiva. El mecanisme de preus d’entrada és ineficaç, en la mesura en què no diferencia entre el valor de la tomàtiga rodó i les especialitats, amb cotitzacions molt diferents. És a dir, no existeix en la pràctica un preu mínim garantit. El dret ad valorem que s’aplicaria a les importacions que superen el contingent, d’una banda, està molt rebaixat; i, ni, així i tot, existeix constància que la UE estigui recaptant els corresponents aranzels. És a dir, no existeix un topall a l’entrada sense aranzel de tomàquet marroquí. Finalment, malgrat la greu crisi del sector deguda a la pressió de les importacions, mai s’ha desencadenat la clàusula de salvaguarda. És a dir, el tomàquet marroquí entra a la UE a qualsevol preu, en qualsevol quantia i caigui qui caigui.

A conseqüència d’aquestes circumstàncies, l’exportació del Marroc a la UE -a preus que no permeten competir a la UE- no ha fet més que créixer en els últims anys, fins a gairebé duplicar en 2020 el contingent amb més de 500.000 tones exportades.  De resultes i al mateix ritme, els preus a la UE es desplomen fins a nivells que no cobreixen els costos dels nostres productors, el cultiu s’abandona, i la quota de mercat del principal país productor, Espanya, decreix any rere any. I per a major gravetat, el trasllat de superfícies cap a altres cultius alternatius podria pertorbar l’equilibri d’aquests.

No dic res nou, ni que no sapiguem tots, sector i administració. Cada vegada que s’ha intentat retocar els textos normatius perquè l’aplicació del règim d’entrada acordat es compleixi, el Marroc ha piulat i l’administració s’ha achantado.  Desgraciadament, les institucions comunitàries i espanyoles continuen mirant cap a un altre costat, i lluny de corregir aquest greuge, últimament han afegit altres agreujants.

 

Primer, en el marc de la negociació del Brexit, la UE i els Estats membre han eludit renegociar i recalcular els contingents dels acords bilaterals de la UE, després de la sortida de la UE del Regne Unit, com hagués correspost, per coherència amb el criteri que va obligar a ampliar aquests contingents, en el passat, quan es van incorporar a la UE nous Estats membre. Per què? Simple: “no vagi a ser que el Marroc s’enfadi”, “no vagi a ser que els interessos comercials d’algun Estat membre es lesionin”. A costa de qui? Del sector hortofructícola espanyol.

Segon, en el moment de desplegar les disposicions mediambientals derivades de la “Estratègia de la Granja a la Mesa” de la qual portem parlant un any, les iniciatives polítiques són asimètriques i absolutament oneroses per als nostres productors. Quan es tracta de condicionar l’activitat dels productors europeus imposant noves exigències mediambientals, restriccions i sobrecostos, les disposicions s’apliquen sense titubejos i immediatament, sense previ estudi d’impacte i sense tenir en compte els enormes esforços desenvolupats des de fa dècades pel sector europeu per a reduir l’ús de fitosanitaris o fertilitzants. Però, quan s’ha tractat d’aplicar el principi de la “Transició global”, (segons la qual els països importadors a la UE haurien d’atenir-se als mateixos estàndards de producció sostenible que els productors europeus), el ritme és un altre. Hem tingut una prova d’això molt recentment, en el marc de la negociació de la futura PAC, quan s’ha plantejat legislar sobre aquest tema (incloent un article en els reglaments sobre la reciprocitat), les esmenes presentades per a això han estat desgraciada i ràpidament desestimades i substituïdes per una “declaració política” que “insta la Comissió que analitzi les fórmules que podrien permetre a la UE garantir que els productes importats compleixen els estàndards europeus”. Per què? Simple: “no vagi a ser que el Marroc s’enfadi”, “no vagi a ser que els interessos comercials d’algun Estat membre es lesionin”, o “que ens adverteixi l’OMC”. A costa de qui? Del sector hortofructícola espanyol.

Vull en aquesta ocasió no sols cridar l’atenció sobre l’abandó d’aquest sector en concret, sinó la hipocresia de les nostres institucions. En efecte, amb les seves declaracions polítiques, la UE -a través del “Pacte Verd” i la “Estratègia de la Granja a la taula”- s’erigeix en defensora de l’agricultura mediambientalment sostenible a la UE i en el món;  declara promoure el consum de proximitat i perseguir la garantia de proveïment del mercat de la UE sense dependència de l’exterior (valor en alça, després del Covid) o reconeix la vulnerabilitat de la renda dels productors europeus i la necessitat de  promoure el desenvolupament rural o la fixació de població en  les zones de producció europees. Però en la pràctica, amb els seus actes, sacrifica a aquest sector i afavoreix el desenvolupament del cultiu en zones del món, amb estàndards de qualitat social i mediambiental molt inferiors als europeus. Amb això, afavoreix la deslocalització; provoca major dependència alimentària de l’exterior i agreuja la pressió de l’activitat agrària sobre el planeta.

Som conscients de les raons geopolítiques que mantenen a les administracions públiques -europea, espanyola- emmanillades i incapaces de complir amb les seves pròpies regles i principis. Encara que em pogués creure que la política de cooperació de la UE amb el Marroc beneficia al desenvolupament de la seva població local (i que no enriqueix només a grans inversors europeus o al propi Rei del Marroc); ni fins i tot desentenent-me de les condicions laborals i mediambientals de l’explotació agrària en els tercers països amb els quals competim; no puc acceptar ni entendre l’abandó d’aquest sector i la falta de coherència política dels nostres governs. Menys encara en aquests temps en els quals tots s’han prodigat en lloances i atributs cap al nostre sector (“essencial”, “estratègic”, “resilient”).

Si només fos la tomàtiga… però la mateixa incoherència i desemparament la ressenten les produccions de síndria, o els productors i cooperatives de cítrics que s’enfronten a les importacions de Sud-àfrica i tants altres.  M’he referit a la responsabilitat de les administracions, però és necessari posar també el focus en la responsabilitat i la coherència del comerç, dels clients i consumidors, perquè, en l’etiqueta, mirin preu i qualitat, mirin calories, però mirin també l’ORIGEN.

 

Ángel Villafranca Lara

Presidente de Cooperativas Agro-alimentarias de España.